Més enllà del Feng Shui: Si jo tingués un pinzell màgic...

La història del noi Ma Liang i el seu pinzell màgic és un conte tradicional xinès.  Al llarg del temps, ha estat readaptat per diferents autors, no només xinesos. Fins i tot n’existeix una versió americana que presenta una noia com a protagonista.  I a la dècada dels 50 del segle XX se’n van fer dues pel·lícules d’animació.

Un jove camperol anomenat Ma Liang, que dibuixa molt bé, desitja esdevenir un gran artista. Una nit s'adorm i somnia que un ancià li lliura un pinzell. El vell, abans d’esvanir-se, l’adverteix que s’ha d’utilitzar amb prudència. Ja despert, el jove el fa servir per pintar un gall i, en traçar la darrera ploma, l’animal cobra vida. Conscient de la força d’aquest estri i recordant el consell del savi, promet usar-lo només per ajudar els altres. Així, pintarà arròs i peix per donar de menjar els famolencs.

L’existència del pinzell extraordinari arriba a oïdes de l'emperador, que convida Ma Liang al seu palau amb la intenció de prendre-li i crear objectes valuosos.  Quan el jove es nega a obeir l’ordre del governant de pintar-li un paó, és desposseït del pinzell i tancat a la presó.

Tanmateix, tot allò que l’emperador hi dibuixa no es torna real i allibera el jove perquè li pinti una muntanya d’or. Ma Liang la crea en la llunyania, mar enllà, i crea un vaixell en què l’emperador acabarà naufragant i morint.

Finalment, el noi torna a una vida senzilla i feliç amb la seva família, disposat a ajudar tothom qui ho necessiti.

Us imagineu disposar d’un pinzell màgic com el de Ma Liang per omplir d’aigua i aliments els carrers de Gaza, Cisjordània i d’arreu on faci falta? D’una eina que permetés tancar dins de masmorres els qui bombardegen sense escrúpols i els qui fabriquen i venen les armes que es fan servir per matar altres éssers humans? Què dibuixaríeu vosaltres, amb el pinzell màgic de Ma Liang?

www.montsemilian.com

Feng Shui: L'aigua és vida i prosperitat

Al fengshui, l’aigua és un dels anomenats “cinc elements” que es fan servir per harmonitzar els espais mitjançant formes, colors i materials. Quan en una estança hi cal element aigua aquesta recomanació es tradueix principalment en formes ondulants, irregulars i asimètriques i l’ús de tons blaus o del negre.

Tanmateix, és molt més que un element natural. En xinès, la paraula “oceà” consta de tres parts: una que vol dir “molta aigua”, una altra que significa “persona” i una darrera que representa la mare. No endebades, per al taoisme (filosofia en què s’emmarca el fengshui) l’aigua que flueix simbolitza l’origen de la vida i l’inici d’un nou cicle, el canvi constant, la capacitat d’adaptació i l’energia que nodreix. Deia Thales de Milet (c. 625 aC - 548 aC ↔ 545 aC) que “l’aigua és la matriu de la vida, la matriu de l’univers.”

Així, el fengshui interpreta carrers i camins com si fossin rius i les persones que hi circulen, com peixos. Quan aquesta “aigua” flueix amb harmonia, la vida també ho fa, però, si queda estancada o desbordada, l’energia -entesa com salut i economia- es bloqueja o es perd. És per aquest motiu que els consultors fem servir les anomenades “formes d’aigua” per dissenyar aquests camins i afavorir l’abundància i col·loquem fonts, aquaris, estanys o piscines a llocs específics per afavorir l’economia d’una casa.

Ara bé, també nosaltres som aigua. Quan ens resistim al canvi, ens tornem rígids. Quan fluïm, trobem nous camins. Potser per això l’aigua sempre ens convida a netejar allò que sobra i a renéixer completament renovats. L’aigua purifica.

“L’aigua venç sense lluitar. Suaument penetra l’invulnerable. Així és el camí del Tao.” — capítol 78 del Tao Te Ching, atribuït a Laozi (segle IV aC).

www.montsemilian.com

Més enllà del Feng Shui: El foc que crea i destrueix

“Abans que els xinesos descobrissin per què servia la pólvora, pensaven que es podia utilitzar com a elixir d'immortalitat... I la veritat és que quan veig focs artificials particularment bonics, realment em sento immortal". Aquesta cita extreta de la novel·la La nostra part de nit (Premi Herralde 2019), de l’escriptora i periodista argentina Mariana Enríquez, em va molt bé per introduir el que us vull plantejar.

A la Xina de la dinastia Tang, al segle IX, buscant la poció de la vida eterna, els alquimistes van descobrir per accident la pólvora en barrejar sofre, salnitre (nitrat de potassi) i carbó vegetal. Primer es va fer servir per fabricar focs artificials i emetre senyals. Al cap de poc, es va començar a emprar en explosius i armes. Després, a través de les rutes comercials es va anar a estenent al món islàmic i a Europa. Així doncs, aquesta substància, nascuda del desig de transcendència, va acabar tenint un paper ben terrenal.

La setmana passada, admirant el castell de focs que tancava la Festa Major de Valls, no vaig poder evitar pensar que aquella mateixa substància que creava una fantàstica dansa de llum i colors ha sembrat molt de dolor i destrucció al llarg dels segles.

La pólvora no és ni bona ni dolenta. Som nosaltres qui decidim com fer-la servir. Amb ella podem pintar el cel o enfosquir la terra. És un reflex de la nostra capacitat de transformació, de com som capaços d’elevar la matèria a art o d’arrossegar-la a la barbàrie. És, des dels seus orígens, una manifestació de la dualitat humana.

Els focs artificials ens recorden que, fins i tot allò que pot fer mal, també pot commoure, il·luminar i unir.

www.montsemilian.com