Des de fa dècades, hi ha creadors apunten a un futur apocalíptic i descoratjador: escassetat i/o una societat sotmesa a un control absolut amb l’ajut de la tecnologia. Ja trobem aquest imaginari a Un món feliç (1932) d’Aldous Huxley, en què la felicitat es fabrica químicament, i a 1984 (1949), de George Orwell, on la vigilància anul·la la llibertat. També, les obres d’Isaac Asimov, especialment Jo, Robot (1950), qüestionen els límits ètics de la intel·ligència artificial i Blade Runner (1982), pel·lícula dirigida per Ridley Scott, ens confronta amb una pregunta essencial: què ens fa realment humans?
Avui més que mai sembla que aquestes distòpies parlen menys del futur que del present. En pocs dies he tingut ocasió de veure la primera temporada de la sèrie Pluribus (2025), creada per Vince Gilligan; he assistit a la representació de l’obra teatral Ai, la misèria ens farà feliços, de Gabriel Calderón i he revisionat la pel·lícula Soylent Green (1973), de Richard Fleischer. Totes elles ens mostren mons marcats per la mancança i una profunda desconnexió de la natura. Passa, però, que ja no imaginem el futur sinó que, potser, el comencem a reconèixer.
Des de la mirada del taoisme, aquest malestar té una arrel clara: quan l’ésser humà deixa de fluir amb la natura, fins i tot oblidant que en forma part, i intenta controlar-ho tot, apareix el desequilibri i la separació entre la persona i el seu entorn.
El fengshui, com a aplicació pràctica del pensament taoista, no pretén predir catàstrofes ni protegir-nos del futur, sinó ajudar-nos a habitar el present amb coherència. Potser el veritable antídot contra l’apocalipsi és tornar a l’equilibri. El futur és la continuïtat del que fem avui. I viure en harmonia amb la natura pot ser l’acte més profundament transformador.
Isaac
Asimov va afirmar en una entrevista: “El problema no és que les màquines pensin
com els humans, sinó que els humans pensin com les màquines.”
www.montsemilian.com






