A la Xina de la dinastia Tang, al segle IX, buscant la poció de la vida eterna, els alquimistes van descobrir per accident la pólvora en barrejar sofre, salnitre (nitrat de potassi) i carbó vegetal. Primer es va fer servir per fabricar focs artificials i emetre senyals. Al cap de poc, es va començar a emprar en explosius i armes. Després, a través de les rutes comercials es va anar a estenent al món islàmic i a Europa. Així doncs, aquesta substància, nascuda del desig de transcendència, va acabar tenint un paper ben terrenal.
La setmana passada, admirant el castell de focs que tancava la Festa Major de Valls, no vaig poder evitar pensar que aquella mateixa substància que creava una fantàstica dansa de llum i colors ha sembrat molt de dolor i destrucció al llarg dels segles.
La pólvora no és ni bona ni dolenta. Som nosaltres qui decidim com fer-la servir. Amb ella podem pintar el cel o enfosquir la terra. És un reflex de la nostra capacitat de transformació, de com som capaços d’elevar la matèria a art o d’arrossegar-la a la barbàrie. És, des dels seus orígens, una manifestació de la dualitat humana.
Els
focs artificials ens recorden que, fins i tot allò que pot fer mal, també pot commoure,
il·luminar i unir.
www.montsemilian.com
