Una vegada, en un funeral al qual vaig assistir, una amistat
de la persona difunta va sortir a dir-ne unes paraules d’homenatge. Va explicar
que hi ha tres menes de persones: les que són com una paret, amb les quals
només es pot xocar; les que ens fan de mirall, en què ens hi veiem reflectits;
i les que són com una finestra oberta al món, que corresponia ben bé al tarannà
de la senyora que ens havia deixat.
Aquesta metàfora m’ha acompanyat sempre des d’aleshores,
no només per veure la gent des d’aquesta perspectiva sinó, en la mesura del
possible i suposo que no sempre amb èxit perquè no és fàcil, intentar ser el
més “finestra” possible, que és l’opció que més m’agrada.
Així, sigui on sigui, si mirem al nostre voltant, o a les
notícies, segur que hi trobarem qui no està gens obert ni al diàleg ni a escoltar
els altres, sense lloc al seu cor per a l’empatia i la compassió. El filòsof
Karl Popper (1902-1994) expressava molt bé certa paradoxa al respecte. Deia: “Hem
de reclamar, en nom de la tolerància, el dret a no tolerar els intolerants”. I
és que els intolerants serien com una paret.
També, tot sovint, hi ha persones que ens ajuden a veure
com som i, en conseqüència, a millorar. Julio Cortázar va escriure: “Sempre vas
ser el meu mirall. Vull dir que per veure’m havia de mirar-te”.
I, finalment, hi ha les que ens obren
la porta a la possibilitat de veure el món des de noves perspectives, de descobrir
paisatges, d’aprendre i, a la llarga, d’encetar camins.
La persona que m’ho va ensenyar, aquell
dia, és un psiquiatre que es diu Ramon Andreu. És autor, entre d’altres, del
llibre El GPS secreto de nuestra mente. Nuestros cuatro puntos cardinales,
que recomano a tothom a qui agradi la psicologia i/o que vulgui saber més sobre
si mateix.
fengshui@montsemilian.com
www.montsemilian.com
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada