Més enllà del Feng Shui: De portes i consciència

La senyora Miranda Dickson ja feia alguns anys que vivia fora del seu país, quan, l’any 2021, va decidir tornar a Edimburg. Allà hi tenia una bonica casa d’estil georgià que va decidir reformar perquè fos més alegre sense perdre el seu estil. I va pintar la porta principal de color rosa, la qual podeu veure a la imatge.

Cal afegir que aquest edifici es troba a New Town, una zona elegant de la capital escocesa que, al 1995, la UNESCO va declarar Patrimoni Mundial i, en conseqüència, es troba subjecta a algunes normes restrictives.

És per això que l’Ajuntament d’Edimburg va demanar a la senyora Dickson que tornés a pintar-la d’un dels colors admesos per la regulació; això és, tons foscos de vermell, gris, verd o negre. En cas contrari, hauria de fer front a una multa de fins a 20.000 lliures. Ella va optar pel verd.

Aquesta història ens pot fer reflexionar sobre el fet que, quan fem modificacions a l’exterior de casa nostra, potser cal pensar més en les persones que la veuran que no pas en nosaltres.

Encara que sembli que no pot ser, hi ha gent que construeix amb el primer objectiu de fer la punyeta a algú altre. És el que s’anomena “spite houses”, que vol dir “cases del despit”.  En canvi, en una ocasió vaig sentir explicar una anècdota situada en algun punt d’Holanda en què un home amable va demanar al seu veí del davant de quin color volia que pintés la façana, ja que aquest últim era qui la veuria més.

Cases a banda, aquestes històries esdevenen una metàfora de com les persones tracten entre elles. N’hi ha que tenen en compte les altres i d’altres que no. No us ha passat mai que algú  hagi decidit de forma unilateral què és el millor per a vosaltres sense tenir en compte la vostra opinió?

Tot sovint la solució estaria en la comunicació conscient, però no  tothom s’hi troba en sintonia.

fengshui@montsemilian.com

www.montsemilian.com

Més enllà del Feng Shui: Com és de plena la vostra tassa

Nan-in, un mestre japonès de l’era Meiji (1868-1912) va rebre un dia la visita d’un erudit, professor universitari, que volia informar-se sobre el Zen. 

El mestre va servir el te. Va omplir la tassa del seu convidat fins a la vora i, aleshores, en lloc d’aturar-se, va seguir abocant-hi líquid sense immutar-se.

El professor contemplava l’escena, bocabadat, fins que no va poder més: “Ja és plena fins dalt. No seguiu, si us plau!”.

“Com aquesta tassa”, va respondre Nan-in, “tu ets ple de les teves pròpies opinions i especulacions. Com podria ensenyar-te allò que és el Zen si no buides primer la teva tassa?”

He pres i traduït aquesta història del llibre Carne de Zen-Huesos de Zen. Antología de historias antiguas de budismo Zen, de l’editorial Swan, que vaig adquirir a la misteriosa Llibreria Amagada de Santes Creus, un lloc on perdre’s llargues estones per descobrir tot de sorpreses.

Hi ha una tradició d’històries budistes Zen i taoistes que parlen de buidar-nos per tornar-nos a omplir.

Sense anar tan lluny, també la psicologia Gestalt, escola sorgida a Alemanya a principis del segle XX, treballa el concepte de buit com a part del procés terapèutic. I encara més, el fengshui proposa fer el buit -entès com l’acte de desprendre’s de tot allò que resulta innecessari- com una de les passes a fer abans d’abordar l’harmonització d’un espai.

A la infantesa som com recipients buits que la família, l’escola i l’entorn en què vivim s’ocupen d’anar omplint amb més o menys encert. Dependrà del criteri de cadascú que, en l’adolescència i l’adultesa, parcialment o total, el contingut d’aquesta tassa sigui revisat, descartat i substituït.

Per descomptat que aquest exercici s’hauria d’anar fent sempre, de tant en tant, perquè, de vegades, nosaltres mateixos, per comoditat o per inconsciència, ens aferrem a tot el que hi hem/ens han abocat i, també, perquè tot sovint ens fan combregar amb rodes de molí.

fengshui@montsemilian.com

www.montsemilian.com

Més enllà del Feng Shui: Els ulls del cor

Els nostres ulls no sempre reflecteixen la realitat perquè correspon al cervell, a través de la connexió amb el nervi òptic, interpretar allò que aquells capturen. I passa que el cervell es troba condicionat per allò que sabem, que sentim i que creiem.

No endebades, el budisme afirma que els ulls veuen allò que el cor sent; a la Xina es diu que esdevenen el reflex del cor; i a Occident, que són la finestra de l’ànima.

Un relat de Su Shi (1036 - 1011), un dels poetes xinesos més famosos del seu temps, explica una seva experiència amb Fo Yin, budista zen amb qui solia practicar la meditació.

El deixeble va demanar al mestre com el veia. Aquest va respondre: “Us veig serè com si fóssiu una estàtua de Buda”. Shi, content en sentir aquestes paraules, va fer broma: “Doncs així, assegut per meditar, amb la túnica marró i el vostre barret punxegut sembleu una pila d’excrements de vaca!”.

En arribar a casa, el poeta, tot enriolat, va explicar l’anècdota a la seva germana, que el va increpar: “Germà, com es nota que encara no has assolit l’estat zen! No saps que els ulls veuen el que el cor sent? El teu mestre et va veure com un Buda perquè la llum de Buda és al seu cor. Tanmateix, tu el vas veure com un munt de caca. Què et sembla, doncs, que hi deus tenir tu, al teu cor?”

Segons la medicina xinesa tradicional, els ulls són els òrgans sensorials associats a l’element fusta, que preval a la primavera, i es troben connectats a la vesícula biliar.

Per tant, té molt de sentit que per escriure “vesícula biliar” es facin servir dos caràcters xinesos que signifiquen “òrgan” i “previsió”; és a dir, la vesícula es defineix com l’òrgan que atorga a la persona capacitat de previsió.

Així, en xinès, es parla d’una persona amb la vesícula biliar dèbil per definir algú indecís i amb la vesícula gran per descriure algún amb coratge. I és que tot sovint per actuar després d’haver pres una decisió, quan s’han vist les coses clares, cal força valentia.

Més articles sobre l'energia de la primavera, en aquest enllaç.

fengshui@montsemilian.com

www.montsemilian.com.

 

Més enllà del Feng Shui: Reparar amb or

Hi ha una anècdota que diu que un periodista va demanar a una parella d’avis com s’ho havien fet per estar junts durant 65 anys. “Vam néixer en una època en què, quan les coses es feien malbé, s’arreglaven”, van respondre.

És cert que no fa pas tants anys, per exemple, se sargien els mitjons foradats i s’agafaven els punts de les mitges amb carreres.

Avui dia la cultura dels objectes d’un sol ús, de la rapidesa i de les imposicions d’una moda canviant fa que cada vegada hi hagi més residus i que no es valorin prou determinats béns.

Per sort, va creixent el nombre de persones amb consciència que s’adonen de la importància de la reutilització. No és endebades que les botigues de roba de segona mà van en augment.

No sé si coneixeu la pràctica japonesa anomenda “kintsugi” o “kintsukuroi”, que també es troba a la Xina, al Vietnam i a Corea. Significa “reparar amb or” i consisteix a arranjar una peça de ceràmica trencada mitjançant or, argent o laca amb pols d’or per enganxar-ne els trossos. Tot això, amb la idea que de la imperfecció i de la ferida pot sorgir una forma més gran de perfecció estètica.

En aquesta tècnica, doncs, hi ha implícita la filosofia del wabi-sabi, un terme japonès que expressa l’acceptació de la imperfecció i la valoració, amb agraïment, del desgast produït per l’ús.

Es pot fer un paral·lelisme amb les persones i les seves ferides emocionals. Es tracta de guarir-les de manera preciosa per esdevenir una persona més bella i més forta; com en el kintsugi, posar èmfasi en les escletxes d’un objecte en lloc d’amagar-les i transformar-lo per obtenir una peça encara més bonica que l’original.

fengshui@montsemilian.com

www.montsemilian.com