A l’antiga Xina el temps es vivia com un cicle i no pas com una cursa i es trobava vinculat als cicles naturals. No endebades, fa més de 2.000 s’hi va crear un marc conceptual basat en el camí del Sol per assenyalar el pas del temps al llarg de l’any: els 24 termes solars. L’any 2016 la UNESCO els va declarar patrimoni immaterial de la humanitat.
Aquest sistema no només servia de guia per a l'agricultura, perquè alertava els camperols dels canvis de temperatura i els indicava plantar a la primavera i recollir a la tardor, sinó que també marcava la pauta de les tradicions.
Pel que fa a les hores, les mesuraven de forma creativa i disposaven de diferents tècniques: rellotges de sol (gnòmons), d’aigua (clepsidres), d’encens (que cremaven una corda amb marques mentre perfumaven l’ambient) o de sorra.
Si els rellotges d’encens xinesos s’associaven al temps de meditació, a Occident, durant l’Edat Mitjana, la vida es regia per les hores canòniques, que determinava els moments de pregària.
Avui, en canvi, vivim lligats al tic-tac, presoners no de l’espiritualitat sinó del dia a dia. Tanmateix, com deia Jean Cocteau, “Els rellotges maten el temps. El temps ja és mort quan sona el tic-tac” .
A
partir d’ara, quan consulteu els vostres rellotges, penseu en l’encens que es consumeix lentament.
I pregunteu-vos: controlo el temps o ell em controla a mi?
www.montsemilian.com
