Més enllà del Feng Shui: El color de l'any (1)

Deia Wassily Kandisky (pintor rus, 1866-1944) que “el color gaudeix d’un poder que influeix directament sobre l’ànima”. El mateix deu pensar l’empresa Pantone LLC, l’autoritat mundial en estandardització del color per a la indústria gràfica, tèxtil i del disseny. Va ser fundada el 1963 als EUA per Lawrence Herbert, que va desenvolupar el sistema Pantone Matching System (PMS) per regularitzar el color a nivell global.

Un seu departament intern, el Pantone Color Institute, integrat per especialistes en color, tendències i psicologia, tria des de l’any 2000 l’anomenat “color de l’any”.

L’objectiu inicial d’aquesta iniciativa era oferir una guia a dissenyadors i indústries creatives sobre quin color tindria més ressonància cultural i comercial en els mesos següents. Amb el temps ha esdevingut una eina poderosa de predicció de tendències i des de llavors cada any Pantone proposa un color que busca capturar l’“esperit del temps”. Així, el resultat final acaba convertint-se en una icona cultural i emocional que influeix en moda, decoració, disseny gràfic, publicitat i fins i tot productes de consum.

El primer Pantone Color of the Year va ser el Cerulean Blue (Pantone 15-4020), un blau clar, fresc i serè. Es va triar com a color del mil·lenni perquè evocava calma, confiança i reflexió en un moment de canvi històric com era l’entrada al segle XXI.

El color de l’any 2025 és el Mocha Mousse, un marró càlid amb matisos vermellosos o malves que recorda el postre batut al qual fa referència.

Segons Pantone, evoca lleugeresa (d’aquí “mousse”) i apel·la a encarar les experiències, comprendre la importància dels petits plaers i viure el present. Evoca el confort: un caprici dolç, un passeig per la natura.

Continuarà...

www.montsemilian.com

Més enllà del Feng Shui: Nascut sota una prunera

“Aquell que obté una victòria sobre un altre home, és fort; però qui obté una victòria sobre si mateix, és poderós”. “Un arbre enorme creix d’un brot petit. Un camí de mil milles comença amb una sola passa”.

Aquestes sàvies afirmacions s’atribueixen a Laozi, considerat un dels fundadors del taoisme, una filosofia nascuda a la Xina l’objectiu màxim de la qual és assolir la comunió màxima amb la natura en tant que els éssers humans en formen part.

També se li atribueix una de les obres més representatives d’aquest pensament, el Daodejing (o Llibre de les mutacions), que ha influït en el pensament de l’Àsia Oriental durant més de dos mill anys i, per descomptat, també a Occident des de la seva difusió al segle XX. L’any 1960 Richard Wilhem el va traduir del xinès a l’alemany i va comptar amb un pròleg de C.G. Jung. La primera edició en castellà al 1977 venia precedida per un poema de Jorge Luis Borges.

El cas és que la biografia de Laozi es difumina en la llegenda i la primera dificultat es troba en intentar situar-lo cronològicament. Es creu que va viure al segle IV a. C., però la tradició xinesa afirma que ho va fer dos segles després. Segons aquesta tendència hauria nascut a la prefectura de Ku, en un petit poble i sota una prunera.

Contemporani de Confuci, doncs, hauria treballat com a arxiver a la biblioteca imperial de la cort de la dinastia Zhou. Quan va ser cessat del seu càrrec, es creu que va partir amb el seu búfal d’aigua cap a l’estat de Qin i s’esvaní al desert. Sigui com sigui sempre ha estat respectat en la cultura xinesa. Els taoistes el consideren una emanació del Tao; els seguidors de Confuci, un filòsof admirat i, la gent del poble, gairebé un sant.

Hi ha una llegenda que explica que la seva gestació va durar 81 anys, el nombre que correspon a la quantitat de capítols de què consta el Daodejing i que va néixer amb el cabell blanc i el rostre tan arrugat com el d’un ancià.

És tracta d’un personatge de ficció per conferir una aura de misteri al text? Un pseudònim darrere el qual s’amaga algun escriba o un grup de taoistes esotèrics? No ho sabem del cert. Tanmateix, el seu llegat encara perdura.

www.montsemilian.com

Fengshui, astrologia xinesa i creixement personal

Més enllà del Feng Shui: El camí dels savis

A la filosofia taoista hi ha un precepte fascinant que tot sovint s’interpreta de manera errònia: Wu wei, que se sol traduir per “no acció”. Contra el que pot semblar, no convida pas a la immobilitat absoluta sinó a aprendre a fluir sense forçar. És, per tant, l’art de deixar que les coses segueixin el seu curs natural, de no lluitar contra el corrent sinó de deixar-se guiar, com fa l’aigua d’un riu que, en lloc d’oposar-se als obstacles, els envolta sense resistència per continuar el seu camí. En definitiva, consisteix en actuar en sincronia amb la vida per tal que l’harmonia universal es manifesti.

No oblidem que la visió del món del taoisme, filosofia ancestral nascuda a laXina, consisteix a seguir l’anomenat “camí del Tao”; això és, assolir la comunió màxima amb la natura, “essent com l’aigua que llisca cap al seu objectiu sense esforç”.

Al capítol 3 del Tao Te Qing, la seva obra més representativa, llegim: “Practica el no fer i tot es posarà en ordre”. En aquest llibre, wu wei es descriu com el camí dels savis: guiar sense imposar i fer sense apropiar-se del resultat.

El taoisme ens recorda que el món es regula per si mateix quan no hi intervenim de manera forçada. Si l’apliquem a la vida quotidiana, ens convida a:

* Seguir el ritme natural: treballar, descansar, relacionar-se i prendre decisions en coherència amb el temps i l’energia, no amb presses ni resistències.

* Fluir amb els canvis: adaptar-se a les circumstàncies en lloc de voler-les controlar.

* Deixar anar la rigidesa del “jo vull” i obrir-se al que és adequat en cada moment.

I sense voler imposar res, de fet, es fa molt. Com deia Alan Watts (1915-1973), filosòf, escriptor, etc., que va dedicar gran part de la seva vida a l’estudi de les religions: “Wu wei no significa no fer res, sinó créixer amb el corrent de la vida com ho fa un arbre, sense esforç artificial.”

www.montsemilian.com

Més enllà del Feng Shui: Rellotges d’encens

A l’estiu, el rellotge s’atura. Els dies s’allarguen, la llum dilueix les presses i, tot d’una, el temps ja no esdevé un xiulet que ens mana. En canvi ara, al setembre, les hores ens tornen a imposar el seu ritme i cal ballar-ne al compàs, però no sempre ha estat així.

A l’antiga Xina el temps es vivia com un cicle i no pas com una cursa i es trobava vinculat als cicles naturals. No endebades, fa més de 2.000 s’hi va crear un marc conceptual basat en el camí del Sol per assenyalar el pas del temps al llarg de l’any: els 24 termes solars. L’any 2016 la UNESCO els va declarar patrimoni immaterial de la humanitat.

Aquest sistema no només servia de guia per a l'agricultura, perquè alertava els camperols dels canvis de temperatura i els indicava plantar a la primavera i recollir a la tardor, sinó que també marcava la pauta de les tradicions.

Pel que fa a les hores, les mesuraven de forma creativa i disposaven de diferents tècniques: rellotges de sol (gnòmons), d’aigua (clepsidres), d’encens (que cremaven una corda amb marques mentre perfumaven l’ambient) o de sorra.

Si els rellotges d’encens xinesos s’associaven al temps de meditació, a Occident, durant l’Edat Mitjana, la vida es regia per les hores canòniques, que determinava els moments de pregària.

Avui, en canvi, vivim lligats al tic-tac, presoners no de l’espiritualitat sinó del dia a dia. Tanmateix, com deia Jean Cocteau, “Els rellotges maten el temps. El temps ja és mort quan sona el tic-tac” .

A partir d’ara, quan consulteu els vostres rellotges, penseu en l’encens que es consumeix lentament. I pregunteu-vos: controlo el temps o ell em controla a mi?

www.montsemilian.com