Dimarts ens vam llevar commocionats per l’incendi
d’una de les icones de la cultura occidental: Notre Dame.
Les catedrals representen el pas d’una
societat medieval, centrada en el camp i a l’entorn dels monestirs, a una
societat burgesa, establerta a les ciutats i aplegades al voltant d’una catedral.
A mi m’agradaria destacar, però, la importància de les catedrals des del punt
de vista esotèric.
La construcció de la catedral de París es
va iniciar l’any 1163 auspiciada per l’arquebisbe Maurice de Sully, edificada
al damunt del que havia estat, primer, un espai en què els celtes ja hi feien
els seus rituals; després, un temple romà que retia culte al déu Jupiter i,
posteriorment, la primera basílica cristiana, dedicada a Saint-Etienne.
Fins al segle XI les construccions
medievals es feien amb materials simples com la tova o la fusta. A partir d’aleshores,
la pedra va tornar a gaudir del protagonisme que tenia a l’època romana, així
com les seves solucions arquitectòniques, com l’arc de mig punt o la volta de
canó. És de “romà”, precisament, que en deriva la paraula “romànic”, que vol
dir “a l’estil dels romans”.
A l’edat d’or de les catedrals, primer romàniques
(amb la catedral de Saint Denis com a màxim exponent) i, després, gòtiques, dels
arquitectes i picapedrers, en francès, se’n deia “maçons”, d’on deriven les
paraules “masó” i “masoneria” i que actualment vol dir “paletes” en francès.
Era un “maçon”, doncs, qui col·locava la
primera pedra d’una catedral així com la darrera. Simbòlicament, era alfa i omega,
talment com Déu, segons la visió cristiana que afirma que és principi i fi de
totes les coses.
D’alguna manera, la seva feina era com la d’un
déu a la terra si es considerava que Déu era el summe arquitecte, constructor
de tot l’Univers creat. Així, les catedrals
representaven, a la terra, l’obra divina.
Els “maçons” van esdevenir una mena de mags
alquímics que transformaven materials simples en una obra de caire celestial.
Aquests constructors van ser l’origen de la masoneria, una organització
filantròpica, no religiosa i de caràcter secret que s’organitza en lògies i la
finalitat de la qual és impulsar el progrés moral i intel·lectual de les
persones.
Es pot observar, a les catedrals, també a
Notre Dame, els símbols habituals d’aquesta fraternitat. Els més coneguts són el
compàs i l’escaire. També, elements relacionats amb l’alquímia, com la figura
de Mercuri, entre molts d’altres.
Victor Hugo, un masó il·lustre, per cert,
va escriure una frase profètica al pròleg de la seva novela “Nostre Senyora de
París”: “Potser l’església mateixa desaparegui aviat de la faç de la terra”.
Tanmateix, malgrat la desgràcia recent, no ha desaparegut del tot i segurament renaixerà
de les seves cendres.
fengshui@montsemilian.com
www.montsemilian.com
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada