Tan vermell i tan negre com estava, quan va veure que el seu veí caminava cap a ell xino xano, li va semblar que el seu pas era el d’una persona que no té la consciència tranquil·la, que el seu rostre dibuixava una expressió de culpa, que la seva salutació era la d’un lladre de destrals ple de malícia, que tenia la veu d’un malfactor que acabava d’apropiar-se d’una fantàstica destral.
Incapaç de contenir la ràbia, el camperol va creuar el seu porxo amb grans gambades per anar a esmenar la plana a aquell desvagat que, a sobre, venia a provocar-lo. Tanmateix, els seus peus es van entrebancar amb unes branques que hi havia en un racó i va caure amb tan mala fortuna que el seu nas va anar a petar contra el mànec de la seva destral, que era allà potser després d’haver caigut del seu carro tot just feia una estona.
La història no diu si es va fer gaire mal, el pobre home. Sigui com sigui l’ensopegada va ser ben bé allò que se’n diu karma instantani, o un toc d’atenció pel fet de culpar els altres sense pensar que l’error pot ser d’un mateix.
Diferents veus n’han dit la seva al llarg de la història. Vet aquí una petita mostra.
“Errar es humano, pero más lo es culpar de ello otros” (Baltasar Gracián, 1601-1658, escriptor).
“Jugar net és no culpar els altres dels nostres errors” (Eric Hoffer, 1902-1983, filòsof)
“Equivocar-se és humà. Culpar els altres és política” (Hubert Humphrey, 1911-1978, exvicepresident dels Estats Units).
fengshui@montsemilian.com
www.montsemilian.com
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada